Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Marcos Doespiritusanto
Recordes de quina manera va néixer la teva vocació artística?
Des de molt petita m’entretenia fent manualitats. Confeccionava la roba de les nines, els feia cistellets amb ous de fang, pintava samarretes… Tota la vida he estat fent alguna cosa relacionada amb les arts plàstiques.
Vas decidir anar a la universitat per estudiar Belles Arts, tenies, en aquella època, una meta definida o esperaves que els estudis et marquessin el camí a seguir?
Tenia el consell del meu pare: “Busqueu una feina que us agradi molt. A la vida es passen moltes hores treballant”.
En l’últim any de carrera, vas rebre una beca de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional que et va portar a la ciutat brasilera de Florianópolis. Com va ser aquella experiència?
Jo venia d’estudiar de Conca, en una ciutat i una universitat molt petites, i aquesta beca en l’últim any de carrera em va fer veure que hi havia altres maneres de fer les coses. I em va ajudar a relativitzar, que em sembla una de les coses més importants del món. Florianópolis és pràcticament una illa, exuberant, amb una vegetació meravellosa i unes platges precioses. En el terreny acadèmic va ser interessant, però molt més en el terreny humà.
I del Brasil a Cuba, per estudiar el doctorat a l’Havana. De quina manera va influir en la teva trajectòria l’illa del Carib?
Vaig estar anant i venint de l’Havana durant tres anys a final dels anys 90. El treball en arts gràfiques a l’illa era molt interessant, tant formalment com conceptualment. Jo començava a tenir clar que el gravat formaria una part important de la meva obra i el moment i el lloc eren ideals per amarar-me d’algunes tècniques i maneres de resoldre que mai havia experimentat. La manera de viure i d’entendre les coses que hi ha a Cuba, els valors, el ritme, el color, l’alegria, la música… tot això segueix en mi i en el meu treball.
El 1998 tornes a Madrid i comences a desenvolupar la teva obra posant especial èmfasi en els gravats. Per què optes per aquesta tècnica en particular?
La meva mare, el meu avi i el xicot que tenia en aquell moment em van regalar un tòrcul —la premsa que s’utilitza per fer gravats— i això va ser el començament de la meva vida professional. Vaig muntar el taller en una habitació de la casa que compartia a Madrid i vaig començar amb els meus primers gravats. Sempre m’han agradat les tècniques que requereixen processos i en les quals tu poses una part i el procés del treball hi posa l’altra. I això és el que passa amb els gravats.
En aquella època vaig començar exposant en molts bars de Madrid. I d’aquí, pas a pas, vaig fer el salt a tot el que faig ara.
El teu univers creatiu abasta pràcticament tots els territoris de la creació plàstica, incloent-hi la pintura, l’escultura, la il·lustració i fins i tot la joieria. D’on sorgeix aquesta hiperactivitat creativa?
Hi ha moltes disciplines que m’atreuen i quan tens la sort de poder dedicar tot el temps de feina a la creació i a la plàstica, és fàcil deixar-se portar cap a altres disciplines.
El gravat ha estat el meu gran aliat durant tots aquests anys de professió, però també m’agrada molt la immediatesa de la pintura i el treball amb metall, especialment amb llautó, tant en joieria com en escultura. Treballar ceres per a fosa, la ceràmica, construir amb fang… Encara que siguin disciplines molt diferents crec que en totes hi desenvolupo un mateix univers creatiu.
No només dissenyo les peces, sinó que aprenc a fer-les i m’encarrego de tot el procés. No és el mateix comprar una tassa i pintar-la que fer la porcellana amb la qual faràs la tassa, construir-la, i fer l’engalba i l’esmalt amb el qual la decoraràs.
Has realitzat un gran nombre d’exposicions, tant individuals com col·lectives, i participat en fires d’art d’arreu del món. Si haguessis de triar un aspecte de la teva trajectòria del qual et sents especialment orgullosa, quin seria?
Destacaria el fet de poder-me aixecar cada matí al meu taller i continuar treballant. Això és el que em permeten, precisament, les exposicions i les fires en les quals participo per tot el món.
En alguna de les teves entrevistes defineixes el teu art com un compromís amb la part positiva de la vida i amb la felicitat….
Jo soc optimista per naturalesa i per vocació. La vida sempre té dues cares, es troba en tu la manera d’afrontar tot el que va venint. A mi, el que em surt és intentar posar el valor en allò positiu, en el que és bonic, en el que és feliç. Crec que és important adquirir un compromís —en el meu cas tant amb la meva obra com amb la meva vida— amb el costat feliç de la vida.
La teva pintura destaca pel fort colorit, per la presència constant de la naturalesa, tant a través dels animals com de les plantes, i per una estètica carregada de vitalitat. Som davant d’un al·legat en defensa del planeta? Connecta això amb la teva decisió política d’optar sempre per productes no tòxics i respectuosos amb el medi ambient?
És clar que sí. Defenso tornar a recuperar el nostre paper en la naturalesa, que els humans tornem a ser un component més d’aquest gran conjunt del qual hem sortit fa massa. Mirem la naturalesa des de fora, la destruïm i després fem campanyes per intentar arreglar-la. És un desastre. Llegeixo molt sobre arbres, boscos i plantes. És increïble com d’accessibles tenim alguns exemples de societats vegetals que viuen d’una manera molt més harmònica i lògica que nosaltres i el poc cas que els fem.
Com veus la realitat de les i els artistes que estan començant al nostre país? Ho estan tenint més o menys complicat que la teva generació?
Doncs, no ho sé, la veritat. A algú que no tingui una vocació definida mai li recomanaria que fes Belles Arts, però a algú que sí que la tingui li ho recomanaria totalment. Viure de l’art no és fàcil —d’altres coses tampoc no ho és— però es pot aconseguir i pot ser que acabis tenint una vida professional molt satisfactòria.
En què has basat la teva proposta per a la postal de Nadal de UIC Barcelona i què suposa per a tu poder treballar amb una institució com la universitat?
L’encàrrec tenia una premissa clara, els referents a un nadal cristià havien de ser evidents i, alhora, se’m va donar llibertat per portar la proposta al meu terreny. Així que m’he basat en una nativitat clàssica, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús, en una abraçada circular en la qual es configuren com una família que s’estima i gaudeix d’aquest bonic moment. Tots apareixen envoltats d’un cosmos que els acompanya i els guia amb l’estrella de Betlem. Tècnicament és un collage fet amb trossos dels meus gravats calcogràfics.
D’altra banda, a vegades col·laboro en projectes de fi de carrera amb alumnes de la universitat Carles III de Madrid. És molt gratificant treballar amb gent tan jove i amb tantes ganes. Admiro molt el paper docent i investigador de les universitats. I ha estat un plaer treballar amb vosaltres.
Si haguessis de definir-te a tu mateixa com a artista, quines cinc paraules utilitzaries?
Dibuixant, gravadora, pintora, escultora i ceramista. Els adjectius prefereixo que els posin els altres veient el meu treball.
