Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Marcos Doespiritusanto
Fotos: Albert Gordillo i Roger Alemany
Quan t’inicies al món de la pintura i com sorgeix la teva vocació artística?
Jo crec que des que vaig néixer perquè a casa meva ja hi havia un interès molt gran per l’art. La meva germana dibuixava molt i jo em vaig impregnar de tot això. Amb 16 anys vaig entrar a substituir-la al Taller d’Escenografia Castells Planas, a Santa Agnès de Malanyanes, i allà vaig veure molt clar quina era la meva vocació. Vaig descobrir un món que em va apassionar.
Què és el que et va marcar?
Acostumava a dibuixar per a mi, com a afició. Però allà vaig aprendre un ofici, un rigor i una professió. Em van ensenyar a pintar en majúscules. Vaig adquirir tècniques, vaig aprendre a pintar a gran escala, vaig aprofundir en el clarobscur i vaig aprendre a ser eficaç. Quan tu pintes pel teu compte pots trigar molt a resoldre alguna cosa. Si has de respondre a encàrrecs de teatre hi ha uns terminis i, per tant, has de ser professional i poder arribar a acabar la feina el dia previst.
Parlem de telons i escenografies per a teatres i òperes de tot el món d’escales de fins a 18×10 metres: Quin és el procés creatiu i de producció d’aquest tipus de telons de gran format?
Aquests telons són encàrrecs que fan escenògrafs i, per tant, són ells els que decideixen la imatge que es plasmarà. El taller d’escenografia el fa i aquí entra la part de l’artesania. El que fem és traslladar a una escala gran la imatge que se’ns dona. Com que cada encàrrec és diferent, cal treballar en molts estils diferents. I aquí vaig poder aprendre molt perquè havia d’adaptar-me a les necessitats del projecte i no als meus gustos.
Després vas decidir estudiar el Grau Superior en Il·lustració a l’Escola Massana de Barcelona. De quina manera van influir aquests estudis en la teva carrera?
A La Massana vaig aprendre a treballar el concepte, no tant la tècnica. Va ser també la meva sortida a l’exterior. Jo havia estudiat aquí, a l’institut de Cardedeu, i anar-me’n a estudiar a Barcelona em va permetre obrir-me al món i conèixer gent de tot arreu. Vaig tenir molt bons professors, veritables professionals de la il·lustració, i això va ser un luxe.
La teva obra, avui dia, és variada i abasta diferents gèneres (il·lustració, pintura, muralisme) i també diversitat de tècniques. Quin valor hi té l’experimentació i quins són els elements que conformen la teva inspiració?
És difícil de respondre. Normalment em sento més lliure experimentant en l’esbós, tant d’un mural, com d’un quadre o d’una il·lustració. En l’esbós és on sorgeix tot i aquí és on esborro, redibuixo, canvio… Ho puc fer al tren, en un bar i a qualsevol lloc. És un espai més lliure. Després, quan ja decideixo la imatge definitiva, arriba el treball més tècnic, de quina manera resoldre aquesta idea en un format de quadre o de mural.
Com es produeix el salt de la il·lustració i el quadre al mural de gran format?
Vaig començar a pintar quadres que van tenir un cert interès per part d’algunes galeries, entre elles, la Thinkspace Gallery de Los Angeles, que m’ha ajudat molt. Van començar a moure les meves obres i, un dia, vaig decidir pintar algun mur petitó. Després, des de la galeria em van donar l’empenta per començar a pintar murals més grans. Va ser una cosa bastant fluïda perquè jo ja havia treballat molts anys pintant en grans formats a Castells Planas. La diferència és que, en els murals, el treball es fa en vertical i el disseny el trio jo. Aquesta és la gran diferència.
I en quin format et sents més còmoda?
Depèn. Jo diria que tots tenim moltes facetes, en les quals podem sentir-nos còmodes o no. Depèn una mica del projecte. En l’estudi, quan pinto quadres, estic molt recollida i molt tranquil·la, però també estic molt sola. I en el mural, no obstant això, hi ha un factor de risc, estic a l’exterior i poden passar moltes coses, però és una part molt més social i en gaudeixo molt.
Les teves obres responen a un alt nivell de complexitat i juguen amb aspectes com la geometria, la perspectiva o la ingravitació… La falta d’un angle de visió definit per a l’espectador pot considerar-se un dels elements definitoris del teu treball
Això respon, una mica, a la meva filosofia de vida perquè jo crec que el món no el podem veure des d’un únic punt de vista, encara que ens ho sembli. És impossible. Cada persona té la seva perspectiva del món i la meva obra és la meva manera d’expressar aquesta idea: un no pot veure una cosa en tots els seus punts de vista alhora, sempre hi ha una tria, una percepció. En la meva obra també hi ha un cert afany per descontextualizar els elements, deixant-los anar per l’aire, perquè això els dona un altre valor.
Quin rol juga l’arquitectura en la teva feina?
La representació arquitectònica ve de quan vaig treballar al taller d’escenografia, perquè tots els telons representaven espais. Els protagonistes en el teatre són els actors, per tant, els murals o bé representen la naturalesa o bé espais arquitectònics. Vaig aprendre molt treballant l’entorn i, de manera natural, vaig començar a treballar més espais que persones.
Actualment treballes com a freelance, responent a encàrrecs de clients de tot el món, de quina manera combines la teva vocació experimental amb aquest tipus d’encàrrecs?
Ara mateix ja no accepto encàrrecs perquè tinc molta demanda de galeries i són les galeries les que, precisament, em donen més llibertat. Quant a quadres pictòrics soc, per tant, totalment lliure de pintar el que vulgui. Els murals sí que els faig per encàrrec. Se m’ofereix una paret i se’m dona bastanta llibertat de resoldre. De vegades em donen els criteris i, altres vegades, soc jo mateixa la que m’imposo uns criteris perquè, al meu entendre, un mural té un context i no puc fer el que jo vulgui. Però no crec que això, de moment, estigui limitant la meva creativitat.
Quin valor creus que estan prenent els murals com a element d’expressió artística en els nostres entorns urbans?
La part bona és que es tracta d’una expressió artística molt democràtica, que tothom pot gaudir. Això a mi em sembla meravellós. Després ja podem entrar en com estan organitzats els festivals, des del punt de vista de si es paga o no es paga els artistes. Jo considero que sí que se’ls hauria de pagar. A més a més, em sembla que el muralisme ha de tenir relació amb l’espai. Hi ha artistes pels quals això no és important i jo ho respecto, però no s’ajusta a la meva idea del muralisme.
És complicat viure avui en dia com a artista freelance?
En el meu cas, jo vivia molt pitjor quan treballava al taller d’escenografia que ara. Bastant pitjor. Treballar pel meu compte també em permet decidir amb calma i sense pressa els projectes en els quals em comprometo i, de moment, estic molt contenta.
Quin és el projecte del qual et sents més orgullosa?
Potser el mural que vaig fer el 2017 per al Museu d’Art de Hawaii a Honolulu, un dels més grans que he realitzat fins avui. Es tracta d’un museu d’art i, per tant, això ja té una connotació molt important. Vaig fer l’exercici de contextualitzar el mural, de buscar tots els elements que hi ha dins del museu i posar-los en valor. Ara mateix, com a resultat, el museu l’està fent servir per a les visites infantils. Quan vénen els nens se’ls pregunta: què és aquest element, de quina cultura és? Després passen a la sala que està just darrere del mur i veuen la peça d’art de debò. Per mi és molt bonic pensar que el meu mural funciona com a element didàctic.
Què suposa per a tu treballar per a una universitat?
Personalment crec que no és el mateix pintar un mural en una paret d’un carrer qualsevol que pintar-lo en una institució tan important com una universitat, que mereix molt respecte i, per tant, és un repte molt gran i em fa molta il·lusió.
En què has basat la teva proposta?
Se’m va traslladar el concepte que els protagonistes, a UIC Barcelona, són les persones. El valor cultural que tenen les persones a la universitat és molt gran. En el mural, per tant, apareixen persones que juguen amb elements que ens remeten a les diferents disciplines. Les Humanitats, per exemple, les he simbolitzat amb un temple grec, que és d’on ve el concepte de societat tal com el coneixem avui dia. Els llibres són protagonistes. També hi he posat ordinadors per traslladar-ho una mica a l’actualitat i hi ha diversos elements que poden suggerir el concepte laboratori, estudis de Dret, d’Arquitectura… He intentat fer una mica una barreja d’aquests elements que faig volar sobre l’esbós. Em fa molta il·lusió.
Si haguessis de definir-te a tu mateixa, quines cinc paraules utilitzaries?
No m’agrada definir-me com a artista. Em sembla una mica grandiloqüent aquesta paraula. Soc tranquil·la, soc inquieta, al mateix temps, soc apassionada i rigorosa. I soc artesana.
