Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Ariadna Peinado
Fotos: Albert Gordillo
Com vas descobrir el teu talent per crear escultures?
Durant molt de temps m’he dedicat al disseny i la il·lustració, en què l’espai a treballar sempre era en dues dimensions. Quan vaig provar el volum va ser com descobrir una nova forma d’expressió, en què em sentia lliure, els materials tenien un paper important, em va encantar aquesta sensació i vaig decidir seguir provant de manera intuïtiva.
Quan vas fer de l’art la teva professió?
De petita m’encantava pintar: em fascinava fer-ho a les classes de plàstica de l’escola! Tot i que, si et soc sincera, mai vaig pensar que podria viure de l’art, per la qual cosa vaig anar aprenent professions properes com la il·lustració, el disseny, etc. Però, en realitat, sempre he volgut anar més enllà i, al gener del 2016, vaig deixar la meva feina de dissenyadora en una multinacional i vaig apostar per allò en què crec de veritat. Estic molt feliç d’haver fet aquest gran pas.
Quins elements de la natura creus que definirien la teva personalitat?
Jo soc un signe d’aigua. Em relaxa molt mirar especialment el mar, que és símbol de vida, d’adaptabilitat. Per mi simbolitza el fet de fluir.
El teu art és la manera com veus el món? Què pretens transmetre amb les teves obres?
Si crees les teves obres amb el cor, és inevitable que reflecteixin qui ets. Per això, em sembla que és important posar una part de tu en cada obra. Amb la meva obra busco transmetre valors que penso que molts cops no es tenen en compte, a més, per a mi, també es una forma d’aprendre’ls i tenir-los presents: trobar la bellesa allà on mirem, la importància d’allò imperfecte i irregular, el valor del pas del temps com a quelcom positiu, la importància de mostrar-nos com som sense importar-nos ensenyar les nostres ferides.
Qui són els teus referents? T’identifiques amb algun artista o moviment?
Com que m’he dedicat molt de temps al disseny tinc referents molt diversos. M’encanta el moviment de la Bauhaus i les seves noves perspectives de senzillesa, materials nobles i línies geomètriques (Max Bill, per exemple). Em fascina també l’arquitectura del Moviment Modern, amb figures com Le Corbusier, Alvar Aalto, Mies van der Rohe o posteriorment i amb arrels japoneses Tadao Ando. Com a artistes referents n’hi ha molts que m’emocionen, de corrents diversos, des del minimalisme a l’expressionisme abstracte com: Barbara Hepworth, Jean Arp, Constantin Brancusi, Eduardo Chillida, Jorge Oteiza, Helen Frankenthaler, Ellsworth Kelly, Henri Matisse, etc.
Comparteixes les teves obres amb algú abans d’entregar-les?
Sí, m’encanta ensenyar-les a amics i familiars. Sempre penjo parts del making of i processos en xarxes socials, crec que és important veure com les persones reaccionen davant del teu treball.
On vas o què fas quan necessites inspirar-te?
Busco la natura. Sortir de la ciutat sempre és inspirador, també viatjar a altres ciutats, però si necessito pau mental m’agrada allunyar-me una mica.
Com, per exemple?
Una de les experiències més bones que he viscut va ser l’estada a la Varda Artist Residency, a San Francisco. Va ser com un somni! El millor va ser poder compartir-ho amb la meva germana Marta, i poder començar el nostre projecte de música i escultura juntes, que des d’aquell moment continuem en altres ciutats. Aquest estiu, de fet, farem un altre cop una estada juntes a Florència.
Com va sorgir el projecte de la teva última exhibició, Étimo, a l’espai Castellana 22?
La galeria Castellana 22 buscava un artista emergent dedicat a l’escultura que no estigués representat per una galeria. Així és com el meu nom va sorgir a la llista. A les persones que portaven la galeria els va encantar el meu treball i em van convidar a veure l’espai. Quan vaig veure que la galeria estava en mig d’un jardí, un edifici minimalista d’inspiració japonesa, amb totes les parets de vidre per on es filtrava la llum del sol i les ombres de les plantes, vaig saber que era el lloc ideal per a la meva primera exposició en solitari i va ser una experiència increïble mostrar allà la meva feina.
Com et vas inspirar per crear el trofeu de We Care?
En realitat el nostre cos, comparat amb la mida de la terra o de l’univers, és molt petitó. Però som molt més que un cos, som “l’energia” que desprenem, l’actitud que tenim davant la vida.
Davant el temps que se’ns ha donat…
Sí, efectivament; que allò rellevant no és el temps que som aquí sinó “l’energia” amb què omplim el nostre entorn. És aquesta la que serà capaç d’inspirar els altres, d’ajudar-los o senzillament de fer sentir bé les persones que tenim al nostre voltant. Quan el nostre cos deixa d’habitar aquesta terra, cosa que és part del cicle natural i que és inevitable, aquesta “energia” pot seguir present i pot continuar inspirant altres persones per mantenir-la sempre present. I és amb això amb què m’he inspirat per representar en l’escultura: som molt més que l’estat de la vida en què ens trobem o de l’edat que tinguem.
I, per què de vidre?
Em vaig inspirar en les característiques de la dent de lleó, símbol del projecte, i vaig intentar reflectir-ne així la delicadesa, fragilitat i lleugeresa per mitjà d’una peça de vidre modelada a mà.
Què creus que aporta el teu trofeu al projecte?
Em sembla que el fet que, a l’hora de pensar en el trofeu, s’hagi apostat per un professional jove i emergent, com és el meu cas, diu molt dels promotors d’aquest projecte. Demostren que realment cuiden cada detall, que donen importància al disseny i a l’art. La veritat és que estic molt feliç per haver sigut escollida i haver pogut dedicar la meva passió a crear un trofeu que es més aviat una peça escultòrica.
Què vas pensar quan et van fer l’encàrrec?
M’ho vaig prendre com un projecte artístic, més que quelcom de disseny. Era com pensar en una escultura amb un concepte darrere. A més ha sigut genial treballar amb l’equip, en tot moment m’han donat llibertat de creació i hem connectat molt bé.
Et va cridar l’atenció l’objecte d’estudi de la càtedra WeCare?
Em fascina que es toqui un tema tan profund i important com el final de la vida i que es doni un espai de reconeixement a les persones vinculades a aquesta etapa, en la qual la feina que fan és molt rellevant i no gaires vegades es reconeix obertament.
Havies pensat algun cop de treballar aquest tema?
Em resulta inevitable preguntar-me sobre la vida i sobre la nostra raó de ser aquí. Per a mi és un tema interessant i crec que he connectat amb el projecte. Mai m’havia plantejat treballar en això concretament però ha sigut una experiència molt enriquidora.
Com et definiries, en cinc paraules?
Apassionada, constant, minimalista, sensible, curiosa.
