Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Marcos Doespiritusanto
Fotografies: Diana Segura
Veient el teu currículum, crida l’atenció que hagis estudiat Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. Per què vas optar per aquests estudis i quina era la teva aspiració professional en aquell moment?
Sempre m’ha atret la cultura visual en majúscules. M’agrada molt el guió i inventar-me històries. És a dir, pensar una narració i veure, després, com vestir aquesta narració. En el fons, ara estic fent comunicació visual, sense l’àudio, és clar, però estem parlant d’un món visual i de com comunicar una idea. Per tant, els meus estudis no estan tan allunyats del que estic fent ara.
Quan vas començar a dibuixar?
Dibuix, des que tinc records. Des de molt petita passava hores dibuixant. Com a anècdota, recordo algun estiu que havia passat moltes hores amb la meva àvia, que era professora de Bridge (el joc de cartes) i, quan feia les classes i campionats amb les seves amigues, jo em posava en un raconet a dibuixar durant hores. Ella estava encantada perquè deia: “A aquesta nena no cal donar-li res, amb uns llapis ja la tens entretinguda!” (riu).
I, durant l’etapa de la universitat, vas continuar dibuixant…
Sí, sempre he tingut aquest impuls per dibuixar. D’una banda, la universitat era un món diferent i em permetia descobrir coses noves. El periodisme també m’interessava. Estava molt oberta a provar moltes coses. En acabar la carrera, de sobte vaig tenir la necessitat de provar la il·lustració perquè sempre m’ha interessat molt el món del conte, de la literatura infantil.
Tenia moltes inquietuds i vaig voler provar-ho. Tot va començar amb un curs de l’Escola Massana, on vaig tenir com a professora la il·lustradora Àfrica Fanlo, que va ser qui em va obrir els ulls. El primer que ens va dir a classe va ser que, per a ser il·lustrador, no calia saber dibuixar. I ens vam quedar tots sorpresos. I ella va insistir que també es pot il·lustrar fent collage o utilitzant línies amb cops de color. Això ens va treure de sobre a tots moltes pors i moltes inseguretats a l’hora de dibuixar. Amb ella, vam descobrir que il·lustrar és posar llum a una idea, a un contingut o a un text i que hi ha moltes maneres de posar aquesta llum. Va ser genial aquest aprenentatge, una experiència molt reveladora.
I, de l’Escola Massana, vas fer el salt al BAU Centre Universitari de Disseny per cursar un Postgrau en Disseny Editorial. Com va ser aquella experiència?
Va ser en paral·lel a la Massana. I va resultar ser una experiència interessant per a mi perquè també m’agraden molt les revistes de disseny i d’interiorisme. Tenia interessos molt diferents i estava molt oberta. El disseny editorial m’ha donat, també, moltes eines per a, per exemple, dissenyar cartells. M’arriben moltes feines d’aquest tipus i, vulguis o no, si et demanen un cartell també has de saber dissenyar-lo. Moltes vegades, no hi ha darrere la figura del dissenyador que s’encarregui de compondre el text en el cartell o de la gestió dels blancs. I tot això m’ho va donar el postgrau de la BAU. Tot suma i crec que sempre està molt bé anar integrant coses noves.
Quan vas fer el salt del món acadèmic al professional i de quina manera vas començar a rebre els primers encàrrecs?
Va ser complicat. Quan jo vaig començar, ja tot era digital i la professora ens va recomanar que ens creéssim una pàgina web amb els petits treballs que haguéssim fet com a carta de presentació per als nostres clients. I vaig fer això. Em vaig enfocar molt a crear un bon portafolis.
Llavors vaig començar a treballar a l’associació Lectura fàcil, que fa una feina social molt important que consisteix a adaptar textos de tota mena perquè siguin accessibles a la gent que té discapacitats lectores. És a dir, gent immigrant que té poc coneixement de la llengua o gent gran que necessita una mida de lletra gran. I tota la part de la il·lustració me l’encarregaven a mi. Va ser el meu primer client gran i, gràcies a aquesta associació, de fet, vaig poder començar a ensenyar els meus primers treballs.
Com veus la situació de les i els joves creatius en el context de crisi actual derivada de la pandèmia de la COVID-19?
El de la il·lustració ha estat sempre un sector molt difícil. Des que jo vaig començar hem estat en crisi. I aquesta és una crisi més. És un sector molt castigat. Curiosament, al nostre país, la majoria d’il·lustradores són dones, dones joves en situació bastant precària. Hi ha molt poca gent que es dediqui exclusivament a la il·lustració i això t’obliga a fer equilibris. És un treball d’equilibrista, com jo li dic. Obres el ventall per fer una mica de tot.
I, en comparació amb altres països del nostre entorn, creus que la situació aquí és més complicada?
Segurament. Aquí no es valora gaire la feina d’il·lustració. Comença a haver-hi més prestigi, això sí que és veritat. Noto que cada vegada hi ha una mica més de reconeixement a la nostra feina, però això no es tradueix en una millora de les condicions laborals.
Has treballat per al sector de la premsa, per a agències de publicitat i també en el món editorial. Quin és l’àmbit de treball que més t’atreu?
El món editorial és molt satisfactori perquè et dona molta llibertat a l’hora de crear el teu projecte i fer-lo teu. No és un sector que t’imposi el seu criteri des del principi. En publicitat sí que hi ha més aquesta idea que et diguin: “Si no em fas això, en tinc cinquanta darrere que volen fer-ho”. És un sector més exigent, mentre que el treball editorial és més relaxat. El problema és que no està gaire ben pagat i, moltes vegades, assumeixes aquest tipus de feines per amor a l’art. Són projectes que gaudeixo molt però que t’obliguen a mantenir aquest equilibri que és, a més a més, un equilibri molt delicat.
També m’agrada molt el cartellisme. Un encàrrec del qual estic molt orgullosa és el pòster de 10.000 km, la pel·lícula del director Carlos Marqués-Marcet, perquè va tenir molta repercussió. Encara que els productors es van decantar pel pòster oficial per a la distribució de la pel·lícula, la meva proposta es va utilitzar, per exemple, als cinemes de Grècia. Va ser molt bonic representar l’ànima d’una pel·lícula, em genera molt orgull.
I algun altre projecte que recordis amb especial il·lusió o estima?
El projecte de “Magic Line” va ser genial, també pel valor social que té. Em va fer molta il·lusió perquè té molta visibilitat i perquè és una marxa solidària que fan cada any i amb un gran esforç de comunicació darrere.
També vas crear la imatge de la campanya “Mulla’t per l’esclerosi múltiple”. De quina manera assumeixes aquest tipus d’encàrrecs més solidaris?
Són projectes en els quals hi ha una implicació diferent. Aquest tipus de projectes els afronto amb molta il·lusió perquè, d’alguna manera, saps que la teva feina transcendeix un col·lectiu concret i que el que estàs fent es carrega de valor social. I això, justament, no té preu.
Un altre dels teus últims projectes és l’etiqueta d’un vi per a la marca Viñedos singulares. Com va ser aquella experiència?
Es tractava d’una convocatòria oberta a sis o set il·lustradors i, durant un sopar, ens van explicar el que volien comunicar en relació amb un vi en concret. I, com si fos un joc, havíem de començar a fer els nostres esbossos ja durant el sopar. Després, un cop a casa, vam poder acabar de desenvolupar la idea. Va ser la primera vegada que vaig veure un dels meus dibuixos aplicats a un producte i això és una cosa que em va generar molta satisfacció.
Ara estic en fase de començar a col·laborar amb una dona australiana que fa mocadors per a dones que tenen càncer sota la marca Bravery.co. Vaig ser jo qui la va contactar per iniciar un projecte juntes i poder dissenyar un dels seus mocadors. Ella mateixa va tenir càncer i se li va ocórrer aquesta idea i un percentatge dels beneficis de la venda dels mocadors els destina a la recerca.
Sempre m’agrada trobar projectes que em permetin tenir la sensació que estic aportant alguna cosa útil a la societat.
I com és Judit Canela com a persona? Quines són les teves aficions i de quina manera influeixen en la teva creativitat?
M’agrada molt la música i m’agrada molt ballar. He fet dansa contemporània tota la meva vida i ara practico molt el ioga. Jo crec que la part més corpòria, més física, és necessària per a feines com la meva, perquè estàs tot el dia asseguda, dibuixant… Em passo moltes hores davant de l’ordinador i el ioga és necessari per aclarir les idees, per generar un espai mental més net.
Com definiries el teu univers creatiu?
Faré servir paraules que d’altres han dit de mi: colorista, femení, connectat amb la naturalesa i quotidià, però, al mateix temps, amb un punt oníric.
Quines tècniques utilitzes a l’hora de crear les teves il·lustracions?
Depèn del moment. Ara estic en una època en la qual estic molt enfocada en el que és digital. Abans utilitzava la tècnica mixta, és a dir, ho dibuixava tot a mà, ho escanejava, i el procés d’acolorit el feia en digital. Ara, només faig l’esbós a mà i, de seguida, el passo a digital. Estic intentant adquirir moltes eines digitals perquè facilita molt la feina i és cap a on estan caminant tots els professionals.
Podries explicar-nos en què has basat la teva proposta de postal de Nadal per a la Universitat?
La premissa era clara: havia de fer referència a la Nativitat cristiana però també se’m va demanar que, d’alguna manera, modernitzés aquesta idea de família. I em vaig adonar que, simplement, dibuixant un pare, una mare i una criatura, naturalment, aquest dibuix ja remetia a la idea del naixement de Jesús, amb Josep i Maria.
Va ser un repte fer-lo al més senzill possible, però que alhora, remetés a aquest món cristià, a la idea de la Nativitat. Vaig optar per fer una abraçada entre el pare, la mare i la criatura per intentar reflectir un moment molt íntim i molt lligat amb el Nadal.
Per acabar, si haguessis de definir-te a tu mateixa com a artista en cinc paraules, quines triaries?
Això d’artista em costa, és una paraula molt grandiloqüent (riu). Jo optaria per artesana, apassionada, pacient, curiosa i sensible.
Més informació de l’artista a: juditcanela.bigcartel.com
