Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Marcos Doespiritusanto
Acabes de fer l’exposició “Douleurs, Migraines et Sonates” i has dissenyat el cartell oficial de la 79a edició de la Fira del Llibre de Madrid. Com ha influït el context de la pandèmia en el teu treball durant els últims mesos?
És inevitable que l’aparició d’una pandèmia ens afecti. Hi ha hagut projectes que s’han cancel·lat i d’altres que no han pogut dur-se a terme en les condicions esperades. En l’àmbit artístic, ha suposat una evolució radical en la meva manera de treballar. La situació actual ha fet que aprengui a escoltar-me i a perdre la por d’experimentar amb altres mitjans.
La producció de “Douleurs, Migraines et Sonates” va coincidir gairebé íntegrament amb el període de quarantena. Personalment, ha estat molt curiós que noto molt el canvi entre les obres prepandèmia i les que vaig fer de març a maig. Van ser uns mesos molt durs, van hospitalitzar la meva àvia, la meva mare treballava a l’hospital de campanya d’IFEMA, el meu pare en un hospital de la serra de Guadarrama i jo gairebé era a 400 km de la meva família. Vaig acabar esgotada mentalment i havia de tirar endavant una exposició. Em vaig prendre la producció com una via d’escapament i el resultat va ser molt diferent de tot el que havia fet fins llavors.
“Douleurs, Migraines i Sonates” cerca treure de l’esfera personal una malaltia com la migranya, que afecta el 15 % de la població mundial, i planteja una reflexió en obert sobre el concepte del dolor. Per què creus que la societat actual converteix en tabú el dolor i la malaltia?
Se’ns inculca que una persona que pateix és una persona feble, que el dolor ens mostra vulnerables, que és una tara. Oblidem que el dolor —tant físic com emocional— pot ensenyar-nos molt sobre nosaltres mateixos, sobre com funciona el nostre cos. I ens fa més forts.
La mostra consta d’una instal·lació composta per ceràmiques i dibuixos que combinen l’ús característic en la teva obra del bolígraf BIC i el brodat amb l’acrílic i el grafit. Quin valor aporta cadascuna d’aquestes tècniques al teu univers creatiu?
El bolígraf blau va acabar sent una de les característiques diferenciadores en la meva obra, és una eina lenta però molt agraïda. M’ha portat diversos anys adonar-me que la tècnica no m’havia de limitar i he acabat utilitzant tots els recursos que m’agraden si aporten alguna cosa més a l’obra.
Per posar un exemple, l’aura que acompanya la migranya fa que apareguin en el camp de visió taques de colors vibrants. No podia fer una exposició sobre la migranya sense afegir aquests colors característics. També vaig fer peces de gres ceràmic i vaig dibuixar objectes del mateix material per incidir en el concepte de fragilitat.
Recordes de quina manera va sorgir la teva vocació artística i què et va portar a estudiar Belles Arts?
Dibuixo des que tinc memòria, així doncs la vocació sempre hi va ser.
Des de molt petita recordo el meu pare pintant quan tenia alguna estona lliure, per a mi era una cosa natural. Vaig anar a classes de dibuix des dels sis anys, quan anàvem de viatge preferia visitar museus que no pas parcs d’atraccions i, si em preguntaven que què volia ser de gran, responia que volia estudiar Belles Arts. Els dec molt, als meus pares, i al meu entorn en aquest aspecte.
L’any 2019, vas inaugurar l’exposició “La memòria de les pedres” a la galeria Pepita Lumier, de València; una mostra que, en les teves paraules, parla de les fosses comunes, dels desapareguts durant el període de la Guerra Civil Espanyola i la dictadura. Què et va moure a fer aquest treball en un moment en el qual, a més, la memòria democràtica torna a ser en el focus del debat polític?
Feia temps que volia tirar endavant aquest projecte. L’auge dels partits polítics d’ultradreta em va fer parar-me a pensar què estàvem fent malament i vaig fer el pas.
Vaig partir d’una situació familiar: el meu besavi Andrés va ser un de tants desapareguts i enterrats en una fossa comuna durant la Guerra Civil Espanyola i la meva besàvia va haver de tirar endavant lluitant a la seva manera perquè els seus dos fills no es morissin de gana.
En parlar del tema al llarg d’aquests anys em vaig trobar que la majoria tenim algun familiar en les mateixes condicions. També que, malgrat ser història recent, hi havia molt de desconeixement entre les noves generacions. Intentem enterrar el tema tan fondo com els ossos dels centenars de milers de desapareguts, i fent-ho tabú, l’única cosa que guanyem és que s’oblidi i es pugui tornar a repetir.
Un any abans, vas il·lustrar alguns personatges del primer acte d’Así que pasen cinco años, obra de teatre escrita per Federico García Lorca l’any 1931 i que acabaria sent una dramàtica premonició del seu assassinat el 1936. En què va consistir aquest projecte?
Forma part de la mateixa exposició de “La memòria de les pedres”, que inclou obres produïdes des de finals del 2017 fins a principis del 2019. Federico García Lorca és un dels primers noms que venen al capdavant quan parlem d’assassinats pel franquisme i vaig considerar que havia d’aparèixer en l’exposició sí o sí.
Vaig triar aquesta obra teatral en concret perquè, tot i que no és gaire coneguda, és hipnòtica i resulta molt curiós el caràcter premonitori que té. És tota una llegenda negra. Así que pasen cinco años (Leyenda del tiempo) va ser escrita l’agost del 1931, cinc anys després, l’agost del 1936, Federico va ser afusellat.
A més, tinc un lligam gairebé místic amb aquesta obra. Ha anat apareixent en la meva vida d’una manera o una altra des que als setze anys una professora de Llengua i Literatura me’n va parlar. En un futur pròxim m’agradaria il·lustrar-la al complet com a projecte personal, seria com tancar el cercle.
El paper de la dona en el passat i la indagació en les teves pròpies arrels i herències genètiques són dos vectors més de la teva feina. D’on sorgeix aquest interès?
Sorgeix de manera natural. Sempre vaig ser molt curiosa, penso en el passat com la base per entendre el present. Al final el que faig avui és fruit del que m’envolta i del que conec. Per això, els meus grans referents han acabat sent els més pròxims: les meves àvies, la meva mare i les dones de la família.
Sempre he tingut la sensació que la història s’explica des d’un punt de vista masculí que eludeix i menysprea la figura de la dona. Mitjançant el dibuix puc fer que el públic reflexioni sobre això i generi una opinió.
El disseny del disc Salvavidas de hielo, de Jorge Drexler, l’any 2017 va suposar un punt d’inflexió en la teva carrera. Quin és el camí recorregut per començar a rebre encàrrecs d’aquest tipus? És més una qüestió d’esforç o de sort?
En la meva experiència, allò que cosa funciona més bé és dibuixar molt, ser constant cada dia, tenir un bon portfolio i anar enfocant el teu treball. Ser actiu en xarxes socials i tenir una web actualitzada fa que t’arribin treballs des de qualsevol part del món. D’altra banda, assistir a fires d’il·lustració com la Ilustríssima o d’autoedició com el Graf o Tenderete em van acostar molt al món editorial i a adonar-me de quin era el meu tipus de públic.
No negaré que el factor sort existeix, alguns dels meus projectes han sorgit per ser en el lloc i en el moment adequats. Salvavides de hielo va ser un d’aquests. Jorge Drexler es va topar amb un dibuix meu quan buscava retrats en bolígraf per Internet. Però haig de dir, que, si no hagués fet aquests retrats anys abans, mai no hauria contactat amb mi.
Com a il·lustradora, has treballat per a marques com a Diesel, Oysho o Calzedonia i publicacions com El País Semanal, Cinemanía o Glamour. De quina manera conviuen aquest tipus d’encàrrecs amb els teus treballs expositius o projectes individuals?
Hi ha mesos en què ho porto més bé i d’altres en els quals directament no conviuen. Per mi és tan important treballar per a mi mateixa com per a un client, tot està al mateix nivell. Fins ara m’he organitzat de manera que intento ajuntar tots els encàrrecs en uns mesos i la resta de l’any el dedico a treball personal i a producció artística. Sempre acaba apareixent algun projecte interessant que trenca el meu “pla ideal”, però s’agraeix. Trobo un equilibri entre projectes personals com a artista i treballs per a clients com a il·lustradora.
Com veus la realitat de les i els artistes que, com tu, estan iniciant la seva carrera professional i de quina manera creus que el sector cultural sortirà d’aquesta nova crisi?
La situació ja era difícil abans i a Espanya no cuidem gaire la cultura. Malgrat tot, la pandèmia ens ha portat a una digitalització cultural. Si no podem anar a concerts físicament, comprem les entrades i en gaudim en streaming des de la pantalla de l’ordinador. Això està democratitzant a poc a poc la percepció que tenim de la cultura. L’està fent més accessible i pròxima.
Personalment, he experimentat un augment de particulars que volen encarregar o adquirir obra original en petit format, més assequible, però igual de vàlid. La veritat és que és esperançador, malgrat el context, estan sorgint nous col·leccionistes gairebé sense saber-ho.
En què has basat la teva proposta per a la postal de Nadal de UIC Barcelona i què suposa per a tu treballar per a una universitat?
M’ha semblat un encàrrec molt interessant, tot un repte. M’ha fet reflexionar sobre com va canviant la nostra percepció del Nadal des de la infància fins a l’edat adulta. Sobre com, malgrat tot, tornem a recuperar els vells costums i la il·lusió de celebrar les festes.
Per a la proposta em vaig basar en records infantils, en el Nadal al poble dels meus pares amb tota la família unida. En aquests rituals que passen de generació en generació, com fer el pessebre i l’arbre de Nadal. Per això, l’obra es diu “D’herències i tradicions”.
Si haguessis de definir-te a tu mateixa com a artista, quines cinc paraules utilitzaries?
Sensible, pacient, analògica, clarivident i perseverant (per no dir caparruda).
