Roser Matas és l’artista seleccionada per “Impars” per crear la postal de Nadal de 2018 de UIC Barcelona. L’obra consisteix en una adaptació de L’adoració dels pastors (1505-1510) de Giorgione, en la qual els personatges de la Roser visiten l’adoració a través de la tècnica anomenada fotocomposició. Ella decideix batejar la seva reinterpretació amb el títol Visitant l’adoració dels pastors.
Com a artista, Roser Matas (1977) desbarata el tòpic que una ment científica té vetat l’accés al món de l’art i de la creació. Aquesta professora de matemàtiques, física i química i tecnologia és també una activa i brillant il·lustradora els treballs de la qual han donat forma a contes plens de màgia i cartells de festes majors de diferents parts de Catalunya. Llicenciada en Ciències Físiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, va decidir compaginar la docència amb la realització de diferents cursos d’il·lustració i art a l’Escola JOSO de Barcelona o la Universitat d’Art de Londres (UAL). Les seves il·lustracions, que traspuen creativitat i representen, gairebé sempre, un món màgic i divertit, han cridat l’atenció d’editorials com Barcanova o Comanegra i han donat forma als cartells de diferents fires i festes com la Festa Major de Platja d’Aro o la 63a travessia Tossols-Basil.

Projecte Impars

Coordinadora: Núria Garí

Entrevista

Text: Ariadna Peinado
Fotos: Quim Roca Mallarach

Com vas descobrir que il·lustrar era la teva passió?

Fer dibuixos m’ajudava a memoritzar tot el que em preguntaven als exàmens. M’ho va aconsellar el meu pare: que dibuixés el que havia d’aprendre’m de memòria, per retenir-ho més fàcilment. I així, entre examen i examen, vaig descobrir la meva passió per dibuixar i des d’aleshores no ho he deixat de fer. Ara: si et soc sincera, la meva memòria no ha millorat massa, però el meu estil ha evolucionat bastant.

Tens algun artista o mètode que t’ajudi a inspirar-te?

D’artistes, n’hi ha uns quants: dos escriptors com Gianni Rodari i Joana Raspall, i uns quants il·lustradors, com Marta Altés, Jon Klassen, Iban Barrenetxea o Elena Odriozola. De totes maneres, crec que la inspiració es pot entrenar: cal ser constant i rigorós, però es pot aconseguir.
En el meu cas, durant una llarga temporada em vaig proposar fer un dibuix cada dia i penjar-lo a les xarxes. Aquest repte em va ajudar a ser més àgil a l’hora de tenir bones idees. Però llavors van sorgir nous compromisos laborals i vaig haver de deixar aquesta rutina, que espero recuperar aviat.

També tinc altres formes d’inspiració com utilitzar noves tècniques de creació. Normalment dibuixo primer a llapis i llavors passo el dibuix a digital i l’acabo. Però quan provo altres tècniques, com dibuixar amb un pinzell o una canya, amb collage…, la ment s’obre i surten noves idees.

Per descomptat, viatjar també és fonamental per a mi: són moments per conèixer nous paratges, llocs que la meva ment no conegui, espais que no estigui acostumada a veure.

Al final, aquesta inspiració et serveix tant per a contes com per a cartells. És molt diferent il·lustrar per a uns o per als altres?

Bé, en realitat, un dels meus objectius principals a l’hora de fer una il·lustració és comunicar un missatge, i el conte i el cartell són formes molt diferents de fer-ho. El cartell només té uns segons per captivar el públic, el conte, tot i que la portada actua com un cartell, té moltes pàgines per poder enamorar el lector o la lectora.

I per què et vas llençar a fer cartells, també?

M’agrada fer cartells pel repte que suposen, perquè s’hi ha de sintetitzar una informació determinada i només es té l’espai d’un rectangle per fer-ho, normalment un A3. Cal saber combinar el text amb la il·lustració, i que alhora impacti i sigui agradable a la vista. És com haver de resoldre un puzle de milers de peces sense tenir la fotografia de mostra.

En aquest sentit, sempre recordo el que deia el cartellista, gravador i bibliòfil d’Olot, Miquel Plana: “Un cartell ha de ser una bufetada a la cara”. Desconec si cap dels meus cartells ha estat una bufetada a la cara d’algú, però espero que hagi animat la gent que l’hagi vist a conèixer l’esdeveniment que s’hi anuncia.

De totes les teves obres en tens alguna de preferida?

En realitat, tinc molta estima a cada un dels cartells que he fet, per tot el que m’han aportat i he après fent-los. Però, si n’hagués de triar un, ara mateix em quedaria amb el de la Fira del Conte de Medinyà, del passat maig. A pocs centímetres del paper pots veure Hansel i Gretel corrent per un bosc. I si observes el cartell de lluny pots apreciar la bruixa. Quant als contes, dels que estic més contenta són dels Contes amb Ciència de l’editorial Comanegra, perquè hi he pogut combinar la meva passió per la il·lustració amb la meva part més científica.

Hi ha molta diferència il·lustrar per a un públic d’una edat determinada o un altre?

Jo crec que sí. En el meu cas, des que vaig començar il·lustro contes infantils. Però també m’agradaria dibuixar per a un públic més juvenil i adult. Les il·lustracions adreçades als més petits solen ser més senzilles i de colors més vius, mentre que per al públic juvenil solen ser més detallades i realistes. Quant a les que es fan per a adults, no les sabria catalogar, poden ser tan variades com autors hi pugui haver.

Tens altres passions a part de la il·lustració?

M’agrada fer moltes altres coses, però dibuixant, m’hi puc estar hores i hores i no cansar-me, ni adonar-me que s’ha fet de nit o que han passat tres dies.

Per què vas decidir provar amb la fotocomposició?

Un dia va caure a les meves mans una revista d’il·lustració i vaig veure les creacions d’Annelinde Tempelman, que feia composicions de fotografia amb els seus personatges. Ho vaig trobar molt divertit i vaig provar de fer-ho amb el meu estil.

Normalment repeteixes personatges a les teves il·lustracions? Si és així a quins i quina historia tenen al darrere?

No, no ho solc fer, excepte en contes o històries on, lògicament, els personatges apareixen en diferents escenes. Suposo que encara no ha nascut un personatge meu propi…, però aquesta pregunta em dona idees interessants.

Si haguessis de triar entre ser il·lustradora o professora, què escolliries?

Sempre he pensat que viure exclusivament de la il·lustració seria el meu somni fet realitat. Però en el camí per aconseguir-ho m’he trobat fent de professora i, ves per on, també m’agrada. A més a més, tinc la sort de poder combinar les dues feines i es complementen totalment. Una és solitària i tranquil·la i a l’altra tracto amb persones de forma constant i desenfrenada.

Com et vas plantejar el projecte de la postal de Nadal per a UIC Barcelona? Què vols transmetre amb aquesta il·lustració?

Em va semblar un nou repte interessant. Haver de combinar un quadre clàssic amb les meves il·lustracions era divertit i original. M’ho vaig prendre com una oportunitat de formar part de la història de l’art, d’aprofitar una peça que ja és una obra mestra per tal de crear-ne una de nova. Concretament, en el que he fet la meva intenció és que transmeti d’una manera més moderna el missatge del Nadal: la família, estimar-nos entre tots i que tot anirà bé passi el que passi. En resum, plantejar totes les coses bones que sentim i pensem en aquesta època, transmetre l’alegria del Nadal.

Què és l’art?

Per a mi l’art és una forma de vida, d’expressar-me i comunicar-me.

Com et definiries en cinc paraules?

Creativa, tiquismiquis, prudent, sensible i somiatruites.