Projecte Impars
Coordinadora: Núria Garí
Entrevista
Text: Àlex Sánchez Aragón
Fotografies: Nuria Garí / Isabel Rovira
Com va ser aquesta primera experiència emprenedora a València?
Molt interessant i intensa, però econòmicament, un desastre! Jo venia del món del col·lectivisme, militava en col·lectius antimilitaristes i feministes, relacionats amb l’urbanisme, estretament vinculats al tipus de ciutat on volíem viure. Treballàvem amb gent sense recursos, al barri de la Coma, al Parc Alcosa. Al mateix temps ens preocupava l’autogestió, i amb un company vam decidir obrir el nostre propi estudi; però la primera aventura és sempre complicada.
I a partir d’aquell moment, com va avançar la teva carrera professional?
Volia estudiar Belles Arts, però al final vaig anar a parar a l’Escola de Disseny de València. Gràcies als professors, sobretot a un en particular, em van posar en contacte amb estudis professionals de València. Després d’una mica més d’un any, em van contractar a jornada completa en un estudi professional, així que vaig deixar la carrera.
Vas decidir prioritzar tenir una primera feina en un estudi professional
Jo em considero pràcticament autodidacta. Actualment imparteixo classes en un màster de Disseny de Llibres, i explico la meva història als alumnes. No crec que hi hagi una manera correcta d’evolucionar professionalment; aquesta va ser la meva situació. El més important per a un dissenyador és que tingui curiositat.
Creus que en aquests anys has desenvolupat un estil propi?
No considero que tingui una marca pròpia. Un dissenyador s’ha d’adaptar no només al client, sinó al projecte. És més, si crec que un client està equivocat amb el seu plantejament, l’hi faig saber. És freqüent que, per exemple, et demanin un catàleg, i pot ser que el que necessitin sigui un redisseny de marca. El client sap que té un problema, però no sap com solucionar-lo. Sí que crec que tinc una capacitat d’escoltar molt el client, a les primeres fases fas gairebé de psicòleg.
Hi ha, però, algun àmbit o temàtica que et generi especial interès?
Em sento molt còmode treballant dins el món de la cultura. Treballo freqüentment per a museus i institucions culturals, fent catàlegs. Actualment estic treballant la identitat d’una editorial de llibres de poesia en català. M’agrada desenvolupar projectes “no convencionals” dins el món del disseny; no ho sé, per exemple, una etiqueta de lleixiu o paper higiènic.
Per què?
És tot un repte. Sovint rebem projectes per fer etiquetes d’ampolles de vi. És un sector en què ja tens assumit molts conceptes i pots preveure què és el que voldrà el client.
I què vas pensar quan et van encarregar un guardó per a uns premis en cures pal·liatives?
Em va motivar moltíssim. Vaig dir: “Uau”. És realment nou, un treball diferent. S’obre una finestra de dubtes però alhora d’oportunitats. No deixa de ser un projecte relacionat amb el patiment de les persones, i el disseny repercuteix de manera directa en la vida de les persones.
De quina manera?
Imagina’t una dona que viu en un barri perifèric, que no té recursos i treballa una llarga jornada laboral en una feina molt dura. El que desitjaria a l’arribar a casa és poder seure en una cadira còmoda on poder descansar; per a això ha d’estar dissenyada. Una cadira ben dissenyada pot costar 400 euros, un preu que no se’l pot permetre. Però ella és la que més la necessita. La llum més càlida també és més relaxant que una llum freda, i anant pel carrer, en aquests barris, veus sovint llums blanques que no ajuden a la conversa ni a estar en calma. El disseny gràfic hauria de tenir aquesta capacitat d’ajudar.
Com vas transmetre aquesta reflexió en el guardó de UIC Barcelona i la càtedra We Care?
Tenien un element clar, que era el de l’espiga, i va ser el punt de partida per crear el guardó. Crec que l’espiga simbolitza la resiliència, tan important en el món de les cures pal·liatives. Després d’uns dies pensant-hi a l’estudi, posem damunt la taula tres elements: l’espiga, el color blanc i la llum. L’espiga, l’element donat, el vam voler representar gràficament amb còdols, que simbolitzen les llavors de l’espiga. Vam decidir que aquests còdols fossin blancs, un color que, per a mi, encaixa amb el treball científic i el rigor, i que alhora transmet molta calma. Per acabar, teníem clar que el trofeu havia de ser clar i lluminós. Aquesta llum l’hem volgut donar amb una capa de pa d’or, que fos present darrere aquestes llavors.
Per què vas decidir situar aquest pa d’or darrere les llavors?
És la part més noble del guardó, i alhora la que no es veu. Igual que en les persones, el que més importa és l’interior i l’ànima. Volia que, en un moment donat, la llum reflectís aquesta part més vital i espiritual que representa el guardó.
La llum també és doncs un element central del guardó.
És la part més espiritual de la proposta. Les cures pal·liatives al final de la vida són com un raig de llum, i el color blanc i el pa d’or ajuden a reflectir aquesta aura més vital que desprèn el guardó. Ens va passar pel cap fer un trofeu més tecnològic, posar-hi llum i encendre’l, però era massa artificial. Per això, el pa d’or. Per treballar el reflex, més que la llum. Crec que li dona aquesta calidesa que també transmeten els professionals de la salut a les persones en l’últim moment vital de la seva vida.
Què t’ha aportat participar en un projecte així?
Poder contribuir en iniciatives que tenen un component poètic i espiritual molt potent és molt bonic, i m’hi sento molt còmode. Intento anar a la base de les coses, fer molt amb molt poc. Alguns diuen que soc minimalista, però no m’hi considero. Sí que intento fugir dels focs d’artifici. Un cop esclaten, desapareixen, i jo vull que les meves obres perdurin en el temps.
